Fem de poetes (Ep!, simbolistes)

Després d'haver estudiat el simbolisme i el postsimbolisme de Màrius Torres, la última activitat es fer un poema simbolista.

LLum d'esperança

I quan menys m'ho esperava,

després de tant de temps,

has sortit un cop més

entre un mar de claredat i tenebres.

El teu reflex es pot contemplar des de l'horitzó,

no sé fins quan de temps et quedaràs,

però això es el secret de la vida,

que mai sabràs que passarà.

Un cop mes has aconseguit, 

que un sol raig de la teva llum,

m'empresoni en un món de felicitat i foscor.

Un cop més de tu he caigut rendida,

desitjant que no tornis a desaparèixer entre tempestes,

tu que il·lumines tot el que jo sóc.

Terror i emotivitat

En el primer fragment, el "testimoni d'Odisseas X. a la Comissió Americana", Mª Àngels Anglada tracta la mort des d'un punt de vista no gaire sàdic, en canvi en el segon fragment, el "testimoni de Hassan, taxista turc", Mª Àngels Anglada tracta la mort d'una manera més directe i més descriptiu.
El fragment més expressiu és el segon ja que ho explica més detalladament que en el primer, però en els dos té cura de descriure els fets ja que no deixa de ser uns fets que van passar i a de tenir respecte per totes les víctimes que hi van haver.

Figures Retòriques

Al·literació: Sèrie de paraules amb sons similars.

"Xoca l’embruix de clenxes arrauxades

amb un esqueix de xarpelleres fluixes.

S’eixamplen les eixides enxubades,

s’aixequen eixams de moixes bruixes."

Anàfora: Repetició d'una paraula o grup de paraules al començament d'oracions consecutives.

"Enrere, molt enrere,

hi ha una closa entre parets...

Enrere, molt enrere,

hi ha un camí de profundes roderes...

Antítesi: Juxtaposició d'idees o conceptes oposats.

"tindreu els ulls vessant

i les mans buides!"

Asíndeton: Supressió de les partícules relacionants (especialment conjuncions copulatives).

"Veieren el mot anorreat,

desfet,

tancat,

blasmat,

privat de l’aire l’envolta."

Metonímia: Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte, etc.

"La meva mà,

un dring de glaç al vidre

i un glop daurat

Fonem les hores lentes

i apaivaguem la nit."

Epítet: Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia i ressalta una característica coneguda per tothom.

"Les més humils engrunes

no fóren un regal?"

Comparació: Establiment d’una relació d’analogia o semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.

"La pell del mar, de mocadors farcida,

sembla guarnir-se per al nostre comiat."

Hipèrbaton: Consisteix en una alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada.

"Ens sorprèn aquesta essència tova

quan apareix un nou penediment

i treu el pap que la feblesa cova."

Metàfora: Figura en la qual se substitueix l’objecte real per un d’imaginat per l’autor, amb el qual existeix una determinada analogia.

"Un trau sinuós,

obert al mig d'aquest tapís obscur,"

Polisíndeton: Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió.

"I en tenen per a tot

i no n'abasten gens

i encara en deuen

a qui més estimen."

“ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS”

El teu nom omple

de sol els braços trèmuls

dels qui t'acullen.

En mi, la seva joia

fa una claror de lluna.

Pel somriure,

calma llacuna, vaga

la Malfiança.

Com la vela molt rígida

d'una barca molt lenta...

Com la falena

ve de lluny a la flama,

els ulls atònits

de la meva esperança

es cremen en la fosca.

La mort

fulles del trèmol,

qui tingués com vosaltres

en la ribera

un viure tan sensible,

una mort tan secreta.

Com els somriures

sobre un mirall hermètic,

la Primavera

llisca sobre les tombes,

però no pot entrar-hi.

¿Com la tristesa

cor endins és tan dolça?

És com seria

una alegria feble.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat diversos encavallaments com “El teu nom omple de sol els braços trèmus de qui t'acullen”. També hi trobem metàfores com “el teu nom omple de sol”, Eclaror de lluna”, “vaga la Malfiança”.. També trobem una comparació: “Com la vela molt rígida d'una barca molt lenta..” A més a més podem veure una antítesi, paradoxa i sinestèsia a “tristesa” i “dolça”. També trobem un hipèrbaton a “¿Com la tristesa con endins és tan dolça? I per últim una antítesi a “alegria feble”.

Heu llegit la novel.la? sí oi?

Capítol 1: La narradora-editora viatja a Rodes, a la darrera dècada del segle XX, i allà decideix que escriurà una novel·la sobre el genocidi del poble armeni.

Capítol 2: Es presenten dos personatges, Aram i Iorgos (l’un armeni, l’altre grec), mentre bussegen pel Mediterrani durant els anys vint del segle XX. "Trebisonda (Armènia), Van -llac-: monestir de Narek (Armènia) / Aghatamar -illot-: església de Santa Creu (Armènia) / Plana d'Abagha (Armènia), Igdir (Armènia), Echmiadzin (Armènia), Jerevan (Armènia), Port de Pireu (Grècia)"

Capítol 3: Aram i la seva mare, Marik, són a Atenes, sobrevivint amb penes i treballs, com altres refugiats armenis. "Atenes (Grècia), Illes Ciclades (Grècia), Patràs (Grècia), Illa Ítaca (Grècia), Illes Jòniques (Grècia)"

Capítol 4: Aram i Marik són al vaixell que els portarà cap a Marsella. Pel camí passen per Corint, Bríndisi i Gènova. "Corint (Grècia), Bríndisi (Itàlia), Gènova (Itàlia)"

Capítol 5: Aram i Marik han arribat a Marsella. Aram no pot escriure temporalment i és Marik qui redacta les seves vivències. "Marsell (França)"

Capítol 6: Aram i Marik continuen a Marsella. "Marsella (França)"

Capítol 7: Marik rep una carta del pare Mesrob, procedent del monestir de Venècia on havia estudiat Vahé quan era jove. "Marsella (França)"

Final i epíleg: La narradora explica que Aram i Alèxia es van casar.

Notes sobre el post-simbolisme

Què és el simbolisme?

El simbolisme és un oviment artístic del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir.

En què es diferencia del post-simbolisme? 

El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país.

Qui és Baudelaire?

va ser un poeta, crític i traductor francès. Va ser un dels poetes més influents del segle XIX, i se'l va anomenar "el poeta maleït" degut a la seva vida de bohèmia i als seus excessos.

Com és que una obra publicada el 1857 influencia un autor dels anys 30 del segle XX?

Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat.

Qui és Mallarmé?

Fou un poeta francès, nascut a París el 18 de març de 1842 i mort a Valvins (municipi de Vulaines-sur-Seine, departament de Sena i Marne, França) el 9 de setembre de 1898.

Autor d'una obra poètica ambiciosa i (sovint voluntàriament) obscura, Mallarmé va ser l'iniciador d'una renovació de la poesia amb una influència que encara es pot percebre en l'actualitat. A finals del segle XIX, l'autor feia entrar la poesia a la modernitat.

I qui és Rimbaud?

Va ser un dels més grans poetes francesos, adscrit unes vegades al moviment simbolista, al costat de Mallarmé, i unes altres al decadentista, al costat de Verlaine. Va escriure els seus primers versos quan tot just comptava amb quinze anys i va deixar per sempre la literatura a la prematura edat de vint. Per a ell, el poeta devia fer-se «vident» per mitjà d'un «llarg, immens i racional trastorn de tots els sentits».

Els cicles narratius d'Anglada

El cicle “Trio de Mitilene” comprèn les novel·les Viola d’amore, Artemísia i El violí d’Auschwitz. La voluntat de l’autora és destacar els elements fonamentals de la seva obra, en aquest cicle és la música i el món clàssic. 

El cicle “Dues planes” conté Les Closes, Flors per a Isabel, No em dic Laura i L’agent del rei. El denominador comú de tot aquest segon cicle és Vic i l’Empordà. 

El cicle “Mediterrànies”, Quadern d’Aram forma part d’aquest cicle, conjuntament amb les narracions També a tu, Cleanòrides i Sandàlies d’escuma. Els elements fonamentals d’aquest cicle és la Mediterrània en tota la seva extensió, des de Catalunya a Turquia, un llarg pont de mar blava, amb un pilar a cadascun dels extrems més llunyans d’aquest mar nostre.

El quadern d'Aram: la literatura testimonial

Què és i on és Armènia? 
La República d'Armènia o Armènia, és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Què era l'Imperi Otomà i quin paper juga a la primera guerra mundial? 
L'Imperi Otomà (1299-1923) també conegut com Imperi Turc Otomà, va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman. Era conegut com l'imperi Turc o Turquia pels seus contemporanis. Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre de 1923. 
Durant la Primera Guerra Mundial, l'imperi Otomà forma l'anomenada Triple Aliança amb els imperis alemany i austrohogarès. Després de la derrota dels imperis centrals, greument soscavat pel despertar àrab provocat pels britànics amb les gestes de Lawrence d'Aràbia, l'Imperi Otomà es desplomà en l'anarquia. Pel Tractat de Sèvres de 1920, imposat per les potències aliades, restà reduït a la zona europea d'Istanbul i l'asiàtica de l'Anatòlia. El descontentament creixent provocà una revolta militar i l'ascensió al poder del primer president de Turquia, Kemal Atatürk, el qual simplement abolí el Sultanat i renuncià a la idea imperial, de manera que la història de l'Imperi Otomà arribà a la seva fi el 1924.

Què, quan, va ser i perquè va ser l'anomenat "Genocidi Armeni"?
El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

Altres mites en el teatre d'Espriu: Ester i Fedra

Mite d'Ester

Ester va ser una jove jueva orfe criada pel seu cosí Mardoqueo. Va ser seleccionada entre les donzelles més formoses de l'imperi persa per ser la dona del rei Asuero. Ella es va enfadà perquè Mardoqueo es negava a rendir-li cortesia. Amán, l'envejós ministre principal del rei, maquinà la destrucció de Mardoqueo i de tot el seu poble. Persuadeix al monarca per a que dicti un decret autoritzant la eliminació de tots els jueus adduint que no complien les lleis del regne. Mardoqueo instà a Ester perquè convenci a Asuero a derogar l'edicte. Ester, arriscant-se a ser executada per presentar-se davant del rei sense ser cridada, revelà a aquest les intrigues de Amán, per això, Asuero ordena la execució del seu ministre i nomena a Mardoqueo en el seu lloc. Tot seguit, el rei revoca el seu edicte, autoritzant als jueus a destruir als seus enemics en tot l'imperi. En el dia assenyalat, els jueus porten a cap la seva sagnant venjança. Més tard i per celebrar la seva salvació, Mardoqueo y la reina Ester institueixen la festivitat anual de Purim.

Mite de Fedra

Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. El seu germà Deucalió la va oferir en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes, tot i que ja estava casat amb l’amazona Antíope. Durant el banquet nupcial es produí un atac de les amazones. Fedra i Teseu van tenir dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut amb Antíope: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li soŀlicitava. Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d’ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la. Teseu enrabiat, però no volent matar al seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Possidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar als cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va suïcidar.

El mite d'Ester i el mite de Fedra els incorpora a la seva obra ja que la primera s'identifica amb el conflicte que hi ha a Catalunya i la segona amb els conflictes amorosos. 

Pere Calders: Miracles i vida

Aqui us deixo el powerpoint de Pere Calders

"http://www.slideshare.net/slideshow/embed_code/16782569"

Antígona i el teatre contemporàni: Bertrold Brech i Jean Anouilh

Jean Anouilh. Bordeus 23 de juny de 1910 – Lausanne 3 d’octubre de 1987.
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona.
Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.

Antígona, d’Anouilh, és un text inspirat en el mite antic. Es tracta d’una de les reescriptures d’aquesta obra clàssica. La va escriure el 1942 i es va estrenar a París el 4 de febrer de 1944, és a dir, durant l’ocupació alemanya a França en la Segona Guerra Mundial. El paral·lelisme entre Creont i Pétain és evident, així com el que hi ha entre Antígona i la Resistència. Creont es defensa dient que està realitzant un treball brut, però que es necessari que algú ho faci. I enfront d’això Antígona rebutja les solucions fàcils i es rebel·la.
Antígona va suscitar reaccions de tota mena, tan apassionades com contràries. Els mitjans de comunicació col·laboracionistes definien Creont com el representant d’una política que no es preocupava gens per la moral, i a Antígona com una anarquista o "terrorista", segons la terminologia de l’època.

Bertolt Brecht. Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt va assistir a l'escola primària des de 1908, i a l'escola secundària a Augsburg fins el 1917. A continuació va començar a estudiar medicina a Munic, però va haver d'interrompre els seus estudis l'any següent ja que el van cridar a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps va conèixer a Paula Banholzer, la qual va donar llum al seu fill Frank el 1919. Tot fent de soldat alemany, en Frank cauria a Rússia el 1943 Segona Guerra Mundial.

La "veritat veritable" darrera de l'anècdota

El desert: Un dia d’estiu, Espol té un dolor molt fort al costat dret i la por comença a cobrir-li tot el cos. S’aferra a alguna cosa amb la mà i tanca el puny amb molta força, empresonant la vida, perquè no senti més dolor físic. Així doncs, per evitar que un oblit momentani el perjudiqui, decideix explicar el què li ha passat al gerent. Aquest reacciona d’una manera rara. L’Espol vol deixar la feina perquè ja no podrà escriure mai més amb la mà dreta. Tot seguit, el metge opina que es tracta d’una pertorbació de tipus al·lèrgic. La seva promesa decideix teixir-li un guant sense dits amb l’ajuda de la seva mare. Després, es troba amb la seva tia que li exigeix que es tregui la bena que duu. De mica en mica, quan se la va desenvolicant, l’Espol té una sensació molt rar i coneix el primer miratge. De sobte, l’home entra en un estat d’exaltació i es veu en un desert. L'Espol veu una nena i li explica què li està passant. Altre cop, l’Espol veu unes il·lusions on hi veu un circ. Una trapezista el saluda amb la mà i ell repeteix el gest. Finalment, un floc se li escapa i intenta agafar-lo sense èxit mentre veu com s’enlaire.

El fet que s'hi amaga darrera és la por de perdre la vida i que és un fet que no es pot evitar. És situa a l'apartat de La imprevista certesa perqué que s'acavi la vida és una certesa.

El problema de l'Índia: El protagonista se’n va a l’Índia. Quan va sortir de l’hotel on s’havia allotjat, el sorprèn veure una vaca que caminava per la vorera sola. Va a buscar un policia i el policia li diu que la vaca els guarda i que no li faci res; i que ell ha de canviar de camí i no causar-li cap molèstia. S’adona que a tot arreu hi ha vaques i la gent les tracta amb cortesia. D’altra banda, hi havia una noia anglesa que l’havia enamorat i, com a galant que era, va anar a buscar un ram de flors. Però una vaca el va veure de lluny i va venir cap a ell a fi de menjar-se el seu ram. Ell no podia dir res perquè si el seu ram li venia de gust menjar-lo, estava obligat a donar-l’hi. Això el va molestar i va planejar una estratègia en contra de les vaques. A la floristeria va encarregar dos rams: un d’econòmic i l’altre opulent. El segon pom serviria per a satisfer l’animal així va passar pel seu costat, i la vaca se'l va menjar. El policia que en aquell moment continuava allà li va donar les gràcies en nom de l’Índia per oferir el seu regal a la vaca. Aleshores, el protagonista li va explicar que el ram que s’havia menjat era de baixa categoria i que tenia un altre que era de bona qualitat. El policia es va enfadar quan va escoltar el que havia dit i el va detenir perquè deia que havia comès un delicte perquè havia fet trampa a una vaca sagrada i el tanca a la presó tres mesos. 

El fet que s'hi amaga és l’estranyesa davant dels costums d’altres cultures i que hem de ser més respectuosos i coneixedors dels costums o de les lleis de les religions establertes en altres països que no siguin el nostre. És situa a l'apartat de Ver, però inexplicable perquè explica una cosa certa encara que nosaltres no ho entenem.

Feblesa de caràcter: Un lladre entra a robar a casa d'un home i per fer veure al lladre que el que està fent està malfet, l’home li explica la seva vida al lladre. Estava casat, tenia un fill i un amic del cor. Es guanyava molt bé la vida i tenia molta fama. El bon nom de la família era força reconegut així com la netedat de costums. Un dia el seu fill, que acabava de fer anys, va fugir amb la minyona. Ell, va anar a veure la seva dona per compartir la pena de la seva marxa, la del seu estimat fill, i es va trobar una carta que deia que se n’havia anat a viure amb un altre senyor que era més simpàtic i sabia viure amb més dignitat que ell. Al cap d’un parell de dies es va assabentar que era el seu amic del cor, qui l’hi havia pres la seva esposa. Va fer un balanç de la seva vida i es va adonar que calia renovar la seva vida. Ara fa el que vol sense noses de consciència i tothom troba que està força bé i animat. Les dones el sol·liciten i els veïns el veuen com una persona molt culte i digne. Aquesta història serveix perquè el lladre mediti sobre les seves accions i també renovi la seva vida, que hi hagi un canvi favorable. L'home queda convençut dels seus bons arguments i abandona casa seva per anar a robar amb el lladre. Però el dia següent, els diaris de la zona van publicar una notícia: s’havia trobat a faltar l’amo d’una casa, a l’avinguda Oriental, ja que ningú no sabia donar raó del senyor Calders, el mateix autor, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.

El fet que s'hi amaga és que no hem de seguir cap moral al peu de la lletra perquè potser que les coses no ens surtin bé. És situa a l'apartat de L'escenari desconcertant perquè passa a una casa.

Els Arbres de Carner

Aqui us deixo els arbres que surten al poema "Arbres" de Josep Carner.

Auró

Bedoll

Faig

Freixe

Om

Pi

Roure

Vern